A l’oest de Madrid, encara dins de la Comunidad, hi trobarem una població anomenada Boadilla del Monte. La localitat, ja propera als 40.000 habitants, està situada 689m per sobre el nivell del mar i es troba a 14,5km de la capital espanyola.
En aquesta, segurament bonica població, a part de la església de San Cristóbal y del Convento de la Encarnación, hi trobarem el gran Palacio del Infante Don Luis construït per l’arquitecte Ventura Rodríguez a l’any 1760.
Aquest espectacular palau ha estat escollit per la SGAE com a nova seu de la societat. En resum, rehabilitació de 15.000 metres quadrats al mòdic preu de 30 milions d’euros. La SGAE no descarta la possibilitat de demanar subvencions.
Em fa feliç comprovar que amb els diners extres que em costarà el CD per gravar les fotos de les vacances, l’SGAE construirà el gran mausoleu dels drets d’autor.
I com sempre, una imatge val més que mil paraules:
PEL CANON TÈXTIL!! (1,60€ per cada parell de mitjons)
Premisses a tenir en compte respecte el cànon digital previst en la reforma de la “Llei de la Propietat Intel·lectual”, que encarirà la tecnologia dels presumptes delinqüents digitals: impressores, scanners, targetes de memòria, càmeres fotogràfiques, reproductors MP3…
1.- El cànon no és un impost, és una taxa que remunera exclusivament la realització de còpies privades i, per tant, còpia legal reconeguda com a dret.
2.- D’aquesta compensació anticòpia anomenada cànon, se’n beneficiaran els membres reconeguts per societats de gestió de drets d’autor (SGAE, AGEDI, AISGE…) en funció de les seves vendes. Qui més ven és qui més és susceptible de ser copiat, ergo qui més s’ha de compensar. (Bisbals, Sabines, Llachs, etc. Ramoncin encara ven discos??)
3.- Aquest cànon no acabarà amb la pirateria, ni amb el “top manta”, en alguns casos la incentivarà. Andorra nova república canonera dels “no-taxed-gadgets”.
4.- L’Estat és el principal pagador del cànon. Paradoxal: qui més informació genera en suport digital, és qui impulsa la llei i el més perjudicat econòmicament.
5.- Una entitat recaptadora del cànon com la SGAE té 80.000 socis dels quals només poden votar 5.000 notoris i afortunats. Societat paradigma de la democràcia. Em recorda alguna cosa: si no tens finques no pots votar, això passava cap al segle XIX.
6.- No hi ha cap intenció per part dels recaptadors de la taxa, d’invertir alguna part dels guanys obtinguts amb el canon, en iniciatives socials per fomentar o promoure noves tecnologies en relació a la cultura.
7.- El cànon digital és l’exponent d’un model de propietat intel·lectual antiquat, que beneficia als més rics, i subvenciona un sector industrial en crisi (que no ho està el tèxtil??).
Y Europa de nuevo con su intervencionismo de mercado. No nos sirvió lo que dijo Sir Adam Smith a mediados de siglo XVIII: libre competencia de forma descentralizada, una de los puntales del liberalismo, es decir de la libertad económica.
La libertad de cambio sin duda: esa mano invisible que permitirá alcanzar el mejor objetivo social posible. Los EEUU y UK lo tienen muy claro, en según qué mercados no hay restricciones, pues la misma libertad generará aún más riqueza en todos los sentidos. No importa cuáles. Las dos curvas de oferta y demanda no se castigan; se encontrarán donde la elasticidad de ambas se lo permita, allá donde el precio quiera.
*
“Si Velázquez copia una fotografía lo mejor que puede, le sale un Velázquez; si un tonto copia exactamente una fotografía, le sale una tontería.”
Salvador Dalí
Comentaris Recents