L’agenollament de l’esquerra enfront del nacionalisme. La dreta és massa frívola i massa brusca per tractar aquesta problemàtica de forma estrictament intel.lectual. L’inevitable compassió carregada d’un amagat rebuig cap a una inciativa política alternativa als nacionalismes. La por a posar en qüestió un model, un status-quo. La constant reafirmació de que l’opció separatista es lícita, respectable i legítima, fet que desprèn un cert tuf que el propi Savater definiria com una cautelosa simpatia comprensiva, fins i tot una incomprensible seducció cap a una ideología absolutament caduca i caciquil. L’aprensió, el torbament de posar en qüestió un pensament totalment oposat a la idea més progressista que els partits d’esquerres d’aquest país haurien d’estar defensant amb d’arguments de bibliografía elemental. Savater ho explica clarament en un interessant recull d’articles on mostra el frau ideològic i polític d’alguns cercles progressistes davant els nacionalismes, especialment el basc.
El viciat panorama polític espanyol, possiblement el pitjor panorama de l’història de la democràcia espanyola, em condueix irremediablement a l’idea orteguiana de l’elitisme polític. L’esquerra navega aquests dies lluny del seu incial sentit crític, emancipador, universal i igualitari, trobant-se replegada en la diferència, en el particularisme, en la pròpia història, inmutable d’altra banda, en la defensa d’un grup tancat de qüestionable identitat pròpia. Aferrada també en alimentar un guerracivilisme malaltís provocat pels dos principals partits nacionals, segueix aportant un inmoral debat polític sense idees, covard i no regeneracionista. Aquestes són les veritables raons per les quals Savater i altres il.lustres personalitats del País Basc decideixen prendre l’iniciativa per crear un nou partit polític. Savater no presenta incerteses com alguns diuen, sinó un vastíssim currículum on l’individualisme, la vida sense condicions col.lectives, la democràcia laica i fins i tot un cert ateisme són pilars dins la seva obra. L’incertesa neix en el conjunt del panorama polític basc i la seva història a les esquenes. Els pactes de Lizarra, l’incondicionalitat que presta el que es pot definir com a únic partit d’esquerres al Govern del PNV, en poques paraules, el silenci: gran enemic de molts desastres del segle XX.
Un cop acceptades les raons per les que Savater i Co. han pres l’inciativa conjunta de formar un partit polític crec que és el moment per obrir un debat profund i rigorós sobre les línees que defensa el nou partit de Savater. ¿Parlem doncs en profunditat sobre la proposta sobre la igualtat, els drets històrics adquirits i el model territorial de l’España del futur on tothom gaudeixi de les mateixes competències dins d’un Estat igualitari? Per què no? No qüestionem constantment la figura de la monarquia? Qüestionem doncs els drets de Navarra? Parlem de la proposta de reforma de la Llei Electoral? O voleu que ho fem de la regeneració democràtica? ¿Deixem una estona de banda la malaltíssa obsessió pel Partit Popular i parlem doncs dels punts concrets que Savater, Díez i altres volen aportar al panorama polític? Malauradament l’esquerra d’avui dia, així com gran part dels seus seguidors, tenen molt poc a dir al respecte, a part de consideracións, vagues, personals i superflues. Un món reduït on la negació és sinònim d’intrangigència i les qüestions identitàries han pasat a primer plànol de debat. No hi ha projecte social, per tan no hi ha esquerra. Savater és l’únic que en té un, per això es vol desmarcar.
Celebro la iniciativa de Savater, Díez and Co. de crear un nuevo partido político. Sin duda aglutinará muchas voces, tan lícitas y respetables en el crisol parlamentario como lo son las de los nacionalistas e independentistas. Sin embargo tratándose de Fernando Savater, me superan las incertidumbres.
No quiero debatir sobre su magnífica capacidad intelectual, ni sobre su admirable valentía combatiendo la intransigencia de fascistas que recurren a la violencia para imponer sus ideas. Esta circunstancia le ha hecho figurar entre los objetivos de ETA, y no debe ser fácil caminar por tu ciudad, temiendo que te peguen un tiro en cualquier esquina.
Recrimino a Savater la falta de vocación y convicción política. Teniendo en cuenta la trayectoria del autoproclamado “ácrata o anarquista de derechas” cuando militaba como outsider intelectual, Savater desconcierta a sus simpatizantes cuando aprueba el talante dialogante de ZP con los terroristas a primeros de legislatura. En plena época de la crispación a la que FS contribuye con saña, se desmarca no sin hemorragia, de posturas negociadoras y anuncia la gestación de una “alternativa de izquierdas”. Para ello, hace uso oportuno y ventajista de la reyerta mediática con El País, y termina promocionando el voto Anti-PSOE. Otro síntoma de desubicación política de Savater: dejando a un lado el legítimo espacio político abertzale, si uno es vasco y de izquierdas encuentra a Esquer-Batua, si uno es vasco y socialdemócrata, ya tiene el PSE-PSOE, y si uno es de derechas, o vota al PNV o es nacionalista español (PP). Ya no hay sitio para más.
Se trata de insistir en la vía tremendista y fatalista del PP por la cara mediática que trata de instalarnos en el pesimismo y la depresión. ¿Y si empezáramos a pensar que tal vez los nacionalismos son y configuran España, a construir con ellos?

Este principio de disuasión se basa en comprar a Yankeelandia 24 







Comentaris Recents